OLIVERES DE JAEN

Oliveres de tres troncs

que uniu arrels i capçades,

que ompliu la plana de verd

i us enfileu a la muntanya

Fulles verdes d’un costat,

de l’altre ben platejades,

com estoig que vol guardar
unes joies molt preuades

Oliveres de Jaen,

tantes com la llum del dia,

com estels del firmament,

com un doll d’aigua que crida

Oliveres de Jaen

que traieu de la terra dura
el fruit de l’arbre secular,

nèctar d’or d’oliva pura

A la Sierra de Cazorla

cada poble hi té un castell
i des de dalt de la torre

els pobles són blancs de neu

Les rieres els travessen,

s’atura l’aigua en un racó

i les fulles s’hi capbussen
per fer-hi Festa Major. 

SÓC

Sóc crit de bèstia ferida

Sóc el sol de cap al tard,

Sóc fúria i embranzida

sóc l’herba que creix al prat,

sóc la branca de l'alzina,

i sóc també el cant del vent, 

sóc com la remor de l’aire,

o el silenci del convent 

sóc l’eco de la muntanya,
sóc el núvol que se’n va, 

sóc llàgrima i sóc rialla,

sóc el riu i sóc la mar. 

Sóc la font que sempre brolla 
sóc mentida i sóc veritat 
sóc d’un racó de la terra 
que és nació però no és Estat

sóc la rosa que s'esfulla 
sóc una dansa ancestral 
sóc roure i jonc que es vincla 
sóc l'infant que s’ha fet gran.

Qui sóc?

A voltes em sento com un ésser primitiu capaç de córrer, de saltar, de cridar al roig del sol ixent o a l’esgrogueït sol de cap al tard, de mullar-me els peus a la font, de dansar entorn dels arbres, de fer foc enmig d’un prat, d’estirar-me sobre l’herba; 

a voltes m’assec oint els ocells, la remor de l’aire, el suau cant del vent,  el silenci de la calma; a voltes sóc presa, a voltes 
voltor, 
a voltes  l’esquella que pastura al prat; sóc l’eco de la muntanya, sóc el núvol que se’n va,  sóc llàgrima i sóc rialla, sóc el riu i sóc la mar, sóc matèria i sóc natura,  sóc esperit i ésser humà. Sóc el que sóc: una dona. 

Infantesa

Sóc filla de Sabadell on encara hi tinc família però als quatre anys ja vaig deixar la meva vila. De la casa on vivíem l’únic que tinc present és l’eixida, que era llarga i era prima.

Però els millors records són dels estius a la Noguera. 
Si fos un pintor, entorn de l’església, faria un camí ben premsat de terra que portés al tros i una gran arbreda.

Tenia vuit anys i em sentia estimada, jugava molt, em deixaven voltar pel poble, a mitja tarda seia entre la gent gran i allà amb quatre cassigalls feia una nina, la cosia a mà, l’omplia amb palla trossejada i li feia vestits amb serrells de llanes.

Amb bocins de terrissa que la gent llençava feia l’atuell i parava taula. En tenia prou,  era tan feliç que no tinc paraules.

Joia i dol

Quin reportatge tan impressionant sobre els Pirineus acabaven de passar al Centre Excursionista. 

Ara, amb la copa de cava, les rialles m’envoltaven sorolloses, franques, la gent parlava i s’engrescava amb els comentaris d’uns i altres. 

La gresca anava en augment i es notava per tot, era contagiosa però a mi no m’arribava.

Els gemecs dels meus peus m’omplien el  cap. De tant en tant de les butllofes sortia la rabior d’una fiblada. 

No sé que era pitjor, si el dolor físic o l’angúnia que havia tornat a reviure en recordar l’excursionista mort, ara fa quatre anys, en un dels cims nevats de l’Himàlaia. 

Mort a l'Himàlaia

     A l'alpinista Juanjo Garra mort a l'Himàlaia

Jo he vist venir la mort,

ferit dalt de la muntanya,

venia ben a poc a poc,

sense cap pressa ni ànsia.

Arribava en gran silenci

trencat sols pel crit del vent,

el seu pas no deixa rastre

de cap petjada a la neu.

Tot el goig que ahir em feia

el mantell tan net i blanc,

avui és temor i recança,

solitud, records i plany.

El glaç de l’eternal lladre

s’ha endinsat a dintre meu,

mentre la immensitat creixia

fins a fer-me un mausoleu.
     Rosa Bruguera, 27 de maig del 2013