Embolcallada

dins la càlida escorça

la sequoia s’alça

i el cel que l’amanyaga

lliurement parla a l'ànima

Com una flor

La Berta, molt bonica ella, era gairebé tan perfecta com una rosa vermella, però el primer cop que la vaig veure em va semblar tan convençuda d’agradar com incapaç de preocupar-se dels altres, sempre al seu aire; per la forma d’expressar-se vaig tenir la sensació que t’havies de protegir de les seves punxes. La percepció de la segona vegada va ser la d’una campaneta enfiladissa de les que creixen en els països de la Mediterrània, alegre i despreocupada, tan comunicativa com la planta que s’expandeix gairebé sense regar-la,  les seves enrabiades no duraven més enllà d’una hora.

Mai acabem de copsar la diversitat de caràcters que hi ha en una sola persona i al final sempre trobem punts de coincidència que ens fan adonar que tothom és com tothom, capaç d’emocionar-se, de riure i de plorar,  canviant com els cels, com els colors dels verds o de les flors, persones amb qui, com el vímet, hi pots entreteixir complicitats.

Instants

A voltes t’atures en una frase que val per tot un llibre o en aquell lliri que per tu té més valor que tot un jardí, són llampecs fugissers com els núvols en un dia ventós o com els passos tentinejants d’un marrec. Són moments breus que perduren com les emocions que els han engendrat.

Va ser inoblidable l’alegria d’una reneboda quan li van regalar el vestit que ella havia escollit per la festa de final de curs, era el darrer any d’escola abans d’entrar a la universitat. D’una revolada, gairebé sense adonar-nos-en  ja se l’havia posat i anava i tornava amb els ulls riallers i un somriure que li omplia la cara.  Com si tota una orquestra interpretés una dansa, ella giravoltava al nostre entorn tot agafant  la punta del vestit per no trepitjar-lo, cantava, reia, ens mirava, no sabia ben bé el que es feia i a nosaltres ens queia la bava, aquests instants omplen la vida.  

Ginesta

Una moixaina

Caliu i tendresa

Que ens amanyaga

Com l’olor de ginesta

que xiuxiueja a l’aire

Com a casa

En aquest racó de Colorado hi plou dia si, dia també; el sol ha perdut la força a què estava acostumada, tot és diferent. Les cases no tenen carrers que les agrupin i acompanyin i, em sento perduda sota la immensitat del cel, que aquí em sembla molt més gran perquè no hi ha cap muntanya que barri el pas a l’horitzó.

Però hi ha un bosc, amarat de verd on creixen els pollancres i els ocells hi canten i em parlen, és com si m’enraonessin de Collserola, dels camins que fèiem i desfèiem cada dijous, de les olors del boscatge, de la melodia de les fonts, sembla com si cada raig de sol que s’esmuny per entre el fullam em portés una paraula en la meva llengua, per això, gràcies a aquestes curtes passejades no m’hi puc pas sentir forastera.