A voltes t’atures en una frase que val per tot un llibre o en aquell
lliri que per tu té més valor que tot un jardí, són llampecs fugissers com els
núvols en un dia ventós o com els passos tentinejants d’un marrec. Són moments breus
que perduren com les emocions que els han engendrat.
Va ser inoblidable l’alegria d’una reneboda quan li van regalar
el vestit que ella havia escollit per la festa de final de curs, era el darrer
any d’escola abans d’entrar a la universitat. D’una revolada, gairebé sense
adonar-nos-en ja se l’havia posat i
anava i tornava amb els ulls riallers i un somriure que li omplia la cara. Com si tota una orquestra interpretés una
dansa, ella giravoltava al nostre entorn tot agafant la punta del vestit per no trepitjar-lo,
cantava, reia, ens mirava, no sabia ben bé el que es feia i a nosaltres ens
queia la bava, aquests instants omplen la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada