petit univers

El Barri gòtic ha estat sempre per a mi motiu d’inspiració, sobretot a l’hivern, quan vagant pels seus carrers a mitja tarda, es posa a ploure i gairebé no es veu ni una ànima enlloc i les teves passes ressonen per l'espai; aleshores et sents realment sola a l’univers. 

És amb el toc de campanes que t'abraça un embolcall de paraules sense lletres, paraules que van directament a l’ànima i necessites riure i cridar perquè sents un goig i una tristor dintre teu que els voldries treure fora però saps que la societat no t’entendria, i te’ls guardes, i van fent pòsit, fins que ja no pots recordar ni l’emoció ni el crit.