Arbres vells clamen al cel amb complicitats velades

Les branques s’obren al vent, d’altres a terra s’abracen

El cel s’omple de lluïssors i de formes ben estranyes

Mentre el sol  va avançant entre meandres de plata

Pel desmai de les branques al vent  hi  llisquen les llàgrimes 
La ferida de la posta de sol a l’horitzó plàcidament sagna 
i mentre enllà  en un món ancorat el temps no passa 

aquí mirem el futur amb fermesa i amb confiança

Em deixo abraçar per l’aire, per la llum i per l’espai

M’amaro dels nostres somnis de l’avui i pel demà 
i si tinc l’ànima ferida sé que algú la sanarà

Un país que sempre lluita per la seva identitat

Gent molt jove, gent molt gran, jorns de guerra, jorns de pau 
estem segurs que algun dia viurem de ple en llibertat.

                           Rosa Bruguera, 5 d’abril del 2018