Com una flor

La Berta, molt bonica ella, era gairebé tan perfecta com una rosa vermella, però el primer cop que la vaig veure em va semblar tan convençuda d’agradar com incapaç de preocupar-se dels altres, sempre al seu aire; per la forma d’expressar-se vaig tenir la sensació que t’havies de protegir de les seves punxes. La percepció de la segona vegada va ser la d’una campaneta enfiladissa de les que creixen en els països de la Mediterrània, alegre i despreocupada, tan comunicativa com la planta que s’expandeix gairebé sense regar-la,  les seves enrabiades no duraven més enllà d’una hora.

Mai acabem de copsar la diversitat de caràcters que hi ha en una sola persona i al final sempre trobem punts de coincidència que ens fan adonar que tothom és com tothom, capaç d’emocionar-se, de riure i de plorar,  canviant com els cels, com els colors dels verds o de les flors, persones amb qui, com el vímet, hi pots entreteixir complicitats.