Com a casa

En aquest racó de Colorado hi plou dia si, dia també; el sol ha perdut la força a què estava acostumada, tot és diferent. Les cases no tenen carrers que les agrupin i acompanyin i, em sento perduda sota la immensitat del cel, que aquí em sembla molt més gran perquè no hi ha cap muntanya que barri el pas a l’horitzó.

Però hi ha un bosc, amarat de verd on creixen els pollancres i els ocells hi canten i em parlen, és com si m’enraonessin de Collserola, dels camins que fèiem i desfèiem cada dijous, de les olors del boscatge, de la melodia de les fonts, sembla com si cada raig de sol que s’esmuny per entre el fullam em portés una paraula en la meva llengua, per això, gràcies a aquestes curtes passejades no m’hi puc pas sentir forastera.