Més enllà

Saps que en aquest món humà he trobat sempre gaubança

Què hi haurà més enllà, serà l’oblit o bé esperança?

Hi ha d’haver un sol rogenc, un mar de maragdes verdes

Dolçor de fruita d’estiu, orquestrada d’aus silvestres

Arbredes esguardant el cel, guspires sense tempesta

Hi ha d’haver un món d’amor,  de paraules molt sentides
Hi ha d’haver passió i plaer i veritats sense mentida 

Regal

Tu vas veure com em mirava l’aparador, no em vas preguntar res, em vas dir “quin color més encertat, lliga amb tot” i vam continuar carrer avall. Sense adonar-me devia relacionar el color de la pell de la bossa amb un lloc molt estimat. Avui quan he vist el paquet a la porta m’he retrobat amb els llavis salats com els dies que vam passar a Sitges, quan camí de l’església passàvem pel davant d’un sabater que feia ell mateix les sabates, l’olor de pell m’ha acompanyat, no cal que et digui la il·lusió amb què l’he obert, no hi havia remitent, no calia, sabia que havies estat tu.

REBEL·LIA DE LLUNA PLENA

Quan en les nits de ple lluna

resta tot tan silenciós
i les cases, una a una
van sumint-se en el repòs

Quan fins la lluna s’amaga
sota el vel fosc de la nit
i tota la ciutat s’apaga
de les festes i el brogit

Llavors mon ànima crida
i s’alça en la negra nit
com una bèstia ferida
plantant cara a l’infinit!

      abril del 1962

Arbres vells clamen al cel amb complicitats velades

Les branques s’obren al vent, d’altres a terra s’abracen

El cel s’omple de lluïssors i de formes ben estranyes

Mentre el sol  va avançant entre meandres de plata

Pel desmai de les branques al vent  hi  llisquen les llàgrimes 
La ferida de la posta de sol a l’horitzó plàcidament sagna 
i mentre enllà  en un món ancorat el temps no passa 

aquí mirem el futur amb fermesa i amb confiança

Em deixo abraçar per l’aire, per la llum i per l’espai

M’amaro dels nostres somnis de l’avui i pel demà 
i si tinc l’ànima ferida sé que algú la sanarà

Un país que sempre lluita per la seva identitat

Gent molt jove, gent molt gran, jorns de guerra, jorns de pau 
estem segurs que algun dia viurem de ple en llibertat.

                           Rosa Bruguera, 5 d’abril del 2018

crida la mà

T’escric perquè estic contenta i em dóna la gana de dir-t’ho i de fer-ho constar per escrit.

A  vegades s’ha de callar, però hi ha casos que ens superen i s’ha de deixar que flueixin les paraules i els sentiments. Sempre t’he dit que no hi ha res més preuat per a una persona i per a un poble que la seva llibertat; des del passat 16 d'octubre m’he sentit empresonada i acusada de rebel·lió i una part de mi avui acaba de trencar les reixes, mentre l’altra part s’ha esgarrinxat braços i cames  i ha quedat atrapada en la foscor de les cel·les. Tinc ganes de cridar i com que l’afonia no m’ho permet crida la mà nerviosa sobre el paper. Com una desesperada busco un ambient de pau i sé que els Pirineus ens obren el pas que ens portarà l’aire fresc que tots anhelem.

Rosa Bruguera, 5 d’abril del 2018, data de l'alliberament del President Puigdemont a Alemanya