Podia ser com
qualsevol altre dia, Hola, Adéu, Bon dia, tot bé?... Frases de rutina però quan
va respondre “no em puc treure el meu fill del cap”, els seus ulls, que sempre
m’havien semblat freds, es convertiren en un torrent que banyava la seva cara com
una pluja sobtada, com una torrentada que omplia ulls i galtes; ens vam abraçar.
15 anys enrere havia trobat el seu fill mort als porxos de casa seva.
Aquella abraçada m’ha
trasbalsat. Vaig anar a regar les plantes, a recollir les fulles caigudes i
vaig seure sense ganes de fer res.
De cop em vaig adonar
que la vida és plena de regals; uns immaterials, com l’abraçada que ens va unir;
altres tan materials com la falguera que s’estarrufa ufanosa a la llum del dia,
me la va regalar i plantar un veí jardiner. Venia a omplir l’espai terrós i
sec que quedava davant la porta de la meva habitació, era el que jo veia tot just aixecava la
persiana cada matí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada