PREGUNTA ESTRELLA

Joan Sales escriu a Mercè Rodoreda el 2 de novembre de 1962:

"En la carta del 18 octubre em dieu "guillat"- però no m'enfado. Simplement penso: ¿i si tingués raó?

Penseu que si teniu raó (i qui sap...), el que heu de sentir per mi és llàstima - i no pas ràbia".

Aquesta recomanació d'en  Sales ha de servir per contestar la "Pregunta estrella" de la setmana,  amb noranta paraules. 

Què m'has dit?

Em dius estaquirot perquè no m’he mogut del seient quan m’has demanat anar a collir figues a l’hort del veí, dic collir i no rampinyar com seria més adient, però entrar d’amagatotis em fa angúnia, francament no fa per mi.

Però potser tens raó perquè m’he quedat palplantat, si hagués intentat parlar-hi, qui sap si hagués dit endavant; en definitiva les deixa madurar a l’arbre fins que cauen o bé se les mengen els ocells i les abelles.

Ara me n’adono que se’t feia la boca aigua i no puc fer altra cosa que sentir recança, em sento com una andròmina que va impedir que gaudissis d’uns petits bons moments i per això el que has de sentir per mi és llàstima i no ràbia per no ser capaç de compartir-ho.

Dol i esperança

Podia ser com qualsevol altre dia, Hola, Adéu, Bon dia, tot bé?... Frases de rutina però quan va respondre “no em puc treure el meu fill del cap”, els seus ulls, que sempre m’havien semblat freds, es convertiren en un torrent que banyava la seva cara com una pluja sobtada, com una torrentada que omplia ulls i galtes; ens vam abraçar. 15 anys enrere havia trobat el seu fill mort als porxos de casa seva.

Aquella abraçada m’ha trasbalsat. Vaig anar a regar les plantes, a recollir les fulles caigudes i vaig seure sense ganes de fer res.

De cop em vaig adonar que la vida és plena de regals; uns immaterials, com l’abraçada que ens va unir; altres tan materials com la falguera que s’estarrufa ufanosa a la llum del dia, me la va regalar i plantar un veí jardiner. Venia a omplir l’espai terrós i sec que quedava davant la porta de la meva habitació,  era el que jo veia tot just aixecava la persiana cada matí.

Ara tot el que els meus ulls abasten és verd, tan verd com la meva esperança.

Per en Jordi Cuixart i en Jordi Sanchez

Si mires lluny a l’horitzó

i hi veus grans nuvolades

és que han posat a la presó

a dos homes de gran talla

Han anat sempre al davant

de tota la gent honrada

que, amb coratge ha sortit,

per a defensar la pàtria

Endavant la gent de bé,

endavant sense aturar-nos

que mai havíem estat tan prop 
d’arribar tots junts a Ítaca

                        Rosa Bruguera, 23 d’octubre del 2017

      

Moments difícils i esperançats

 Amic,

Dissabte passat vaig començar a escriure’t i era tan diferent el que et deia i el que et dic avui que és quan més m’adono de la gravetat dels fets que han passat, tant que ens han canviat la perspectiva. No cal rememorar-ho, malauradament tot és massa viu en la nostra ment i en el nostre cor.

Aleshores et deia “no sé que passarà diumenge però avui em sento feliç. Feliç de la resposta de la gent, de les persones de diverses edats, de tots els barris i de totes les poblacions i que s’expressen en llengües diferents, que tenen distintes formes de pensar i d’entendre la vida però totes amb plena consciència del moment històric que vivim. Sóc feliç de compartir la joia, l’entusiasme i la serenitat de totes elles. Ja hem guanyat.”

Avui t’he de dir que encara que ho han intentat, no ens han pres l’esperança; hem sentit indignació i ràbia i impotència davant la brutalitat, hem perdut la innocència, però més que mai tenim confiança en el futur.

Res ha estat en va, hi ha reacció i empenta per fer un pas més. I el farem.

I sabem que no serà fàcil, però constatem que hi ha una joventut que avança inexorable i que ens encomana la seva força i fa desaparèixer les nostres pors. Sabem que res ens farà recular i palpem la voluntat i la determinació de tirar endavant.

Avui, més que ahir, podem dir: No morirà l’esperit de Catalunya.

Una abraçada amb l’ànima adolorida i el coratge renovat,

Rosa Bruguera

Barcelona, 5 d’octubre del 2017