Com
una exultant cirera suspesa a l’arbre, en el seu punt just de vermellor, atractiva
i sempre alegre i feliç, la Martina es deixava estimar, tothom la festejava encara
que, pocs cops, corresponia amb el mateix afany.
La
Mireia, una persona tranquil·la i pacífica com una poma rosada i verda tot
just collida, encara amb l’olor de l’arbre, que apaivaga la set sense
necessitat de beure i que t’asserena com l’aigua calma d’un estany.
Amb
quina satisfacció escoltava les veus amigues tan característiques de la seva
manera de ser.