petit univers

El Barri gòtic ha estat sempre per a mi motiu d’inspiració, sobretot a l’hivern, quan vagant pels seus carrers a mitja tarda, es posa a ploure i gairebé no es veu ni una ànima enlloc i les teves passes ressonen per l'espai; aleshores et sents realment sola a l’univers. 

És amb el toc de campanes que t'abraça un embolcall de paraules sense lletres, paraules que van directament a l’ànima i necessites riure i cridar perquè sents un goig i una tristor dintre teu que els voldries treure fora però saps que la societat no t’entendria, i te’ls guardes, i van fent pòsit, fins que ja no pots recordar ni l’emoció ni el crit.

La millor edat

Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l’edat en què ja hem aprés a superar les dificultats, a passar per alt una mirada o el xiuxiueig d’uns companys, en què  podem gaudir de les petites coses del dia a dia, sigui l’aigua, el sabó, el blau del cel, el cant dels ocells, les notícies, la música, la pintura, un bon llibre o el sentit d’una paraula. 

És l’edat en què acceptem les nostres febleses i també la dels altres,  que optem per la comoditat i no per la moda, per la tranquil·litat i no per les presses. 

És el temps d’admetre que els nostres coneixements són limitats i que sempre som a temps d’aprendre. És temps d’il·lusió, el millor moment  per gaudir de la vida.