Lluna del 28 juliol 2018

La lluna tan plena

vesteix roig intens

com foc que ens emmena

a seguir endavant

amb gaubança plena

QUE T'HAN FET?

Què t'han fet ocell que voles
sense trobar el teu niu?
ahir et van escapçar les ales
per prendre't el seu caliu

Què us han fet branques de l'arbre
que sembla que us hàgiu marcit?
ja no cau l’aigua de pluja
i tot fa olor de resclosit

Què t'han fet cor meu que plores?
potser pel dia ennuvolat
potser pels rius que s'assequen
potser per l'aire glaçat


Plora el meu cor pels presos
que passen un dia més
allunyats dels qui estimen
en presons de l'estranger

Ploro com ploren les reixes
de la presó on els han pres,
els voldrien homes lliures,
saben que no han fet pas res.

Ocells tancats a la gàbia
perquè no puguin refilar
ni saltar de branca en branca
ni compartir ni escapar

Assetjats per rapinyaires
que esperen passar a l’atac,
guardarem tota la ràbia  
per al dia del combat.

Rosa Bruguera, desembre 2017

        

LLEIALTAT

Quina ràbia i quin dolor

pel govern de nostra pàtria,

la meitat és a presó,

l’altra meitat en terra estranya.

El President a l’estranger

per a mantenir la flama.

Segueix la lluita d’un país

que fa segles que no para.

La gent ja surt al carrer

però l’Estat no entén què passa

i lluny d’escoltar-ne el clam

empresona i amenaça

Quina ràbia i quin dolor

pel govern de nostra pàtria

la lluita no tindrà fí

fins que tornin tots a casa

      Rosa Bruguera

      Catalunya, 2 novembre 2017

Fi de curs 2017-2018

A la Dolors que ens fa estimar totes les paraules i copsar-ne el seu sentit

Paraules que omplen la vida

en temps de goig o temor

com els braços que ens abracen

com la mà que ens dóna aplom

en xiuxiuejar són Melodia,

crit fort en baladrejar

i si es parla amb ironia

en són sàtira mordaç

Paraules que tenen força

i tan dolces de sentir

paraules dites amb ràbia

que ens fan trontollar l’esperit

Les paraules d’una llengua

cal estotjar-les ben fons

salvar-les de l’escomesa

i dels atacants traïdors

Paraules, sons de la parla

que amaguen tots els sentits

i que ens captiven l’oïda

com les aus d’un paradís

lluny enllà

Baixa l’alerta pels cabals dels rius
Puja l’alerta en els escorcolls
I mentre la natura reneix i viu
L’estat mostra un furor ben foll

Enyoro les hores ensopides 
Llargues, lentes de cap al tard
Han canviat les nostres vides
Potser ha guanyat el cop d’estat

Però quan miro lluny enllà
Del quadrant de la finestra
Veig el cirerer guardià 
amb flors a la branca mestra

Ginesta

Una moixaina

Caliu i tendresa

Que ens amanyaga

Com l’olor de ginesta

que xiuxiueja a l’aire

 

Embolcallada

dins la càlida escorça

la sequoia s’alça

i el cel que l’amanyaga

lliurement parla a l'ànima